En mi lista de cosas que no entiendo

Seia al mur, front del mar.El murmuri de l'aigua contra les roques l'encisava.
Pensava "en unes hores seré a casa, i tot estarà tal i com ho vaig deixar..:".
Pero ella no volia que estigués tot igual.
Ella desitjava amb tota lànima que ell hagués tornat.
Sentia pànic de retornar al pis, buit sense ell, més buit encara quan ella arribés.
Ja feia mesos que ell havia desaparegut; sense explicacions, ni un adéu, ni res de res.
Sencillament havia desaparegut emparat pel silenci.
I ella no oblidava. Enyorava el seu calor, el seu riure, els seus petons. L'enyorava tot ell i alhora el fugia. Com havia pogut? Què havia passat? Només per què, per què, per què? A tot hora, a tot arreu, per què?
"Ja no sé si realment el trobo a faltar o si m'enganxo al seu record."
Es preguntava si ell pensaria en ella algun cop, si la trobava a faltar, si es recordava del que havien viscut.
I al final sempre la mateixa conclusió: "No entenc res".
Seguda en front del mar pensava en ell, i escrivia.

...
Hi ha vegades a la vida en que tot perd el sentit, et lleves al matí i no saps quí ets, ni on estàs. Aquests petitts moments són els millors.
Però... duren massa poc. Et vas despertant i vénen tots els records al cap. I t'apagues... i voldries continuar dormint, i no pots.