lunes, 27 de abril de 2015

Ja parlarem un dia d'aquests

Y así terminan, de un portazo, los últimos meses.
Abres los ojos, ves a tu alrededor y te das cuenta de que ya no vales como kleenex.

Otra vez has sido amiga, madre, confidente, profesora, pilar de todo sosteniendo nada.

Sientes cómo las notas más graves del piano que eran tus emociones quedan sonando cual infinito eco entre las paredes huecas de tu corazón.

Tan tétrico todo.

No piensas, senzillamente te has zambullido en el silencio que queda tras el estruendo del portazo.
No piensas, y aún a tus ojos acude una lágrima que, vergonzosa o avergonzada, se limita a apuntar su aparición.
Igual es que le da miedo ser la última.
Igual es que te da miedo a ti.

Ya no sabes si es bueno, o malo, o si es que no tenía que ser, o si es culpa tuya o no hay culpa de nada.
Únicamente agotamiento mental, físico y emocional.
Y también un remolino de palabras atropelladas sin permiso, porque "i ara et sembla que és un bon moment?".

Y escribes. Y te desahogas, o lo intentas.
Pero sólo te acuerdas de todos los dametiempos, escuestiondetiempos, pronto,yaloverases...

Y te huele a humo. Pero no a humo de tabaco, ni siquiera a humo de "cigarrillo de después" (porque no hay después, sabes? Desde hace demasiado).
No. Te huele a humo de cortina; de esconderse.
De pintarle bigote a la Monalisa a ver si así parece que tiene algún tipo de expresión.

Pero no la tiene.



-----------




Avui ha estat sonant "Everything will be alright", The Killers

martes, 21 de abril de 2015

Que no puedas entender mi desesperación es lo que más me desespera.

Después de tanto tiempo esperando, desesperar es, de algún modo, como viajar en el tiempo al revés. Intentando volver al punto donde empecé a esperar.

Solo que no se puede volver jamás a lugares en los que no se ha estado. Y es entonces cuando la desesperación se torna viaje interminable, semejando bucles (que no rizos) que se retuercen y se repiten una y otra vez.

Caminar dando vueltas, que no giros sobre el propio eje, sino repitiendo caminos de manera cíclica. Así es como se llega a ninguna parte, que es el destino de las cosas que por no tener principio, tampoco tienen final.

Y así vamos, abstractamente avanzando sin movernos del sitio. Se nos repite el ajo que no nos comimos, provocando ardores que no se calman ni se apagan porque "bueno, ya te lo advertí".

Al final todo son ladridos que no llegan nunca a convertirse en bocado, pero que duelen más que cualquier mordisco.

Hay que moverse, corazón, que para eso te crearon: para latir. Para latir con fuerza y rítmicamente, mandando a todo rincón la savia de la vida, que es la sangre.
Sí, la sangre, sí. Eso que te mantiene calentito, eso que hace que tu cuerpo se mantenga alimentado y nutrido. Lo que hace que te distingas de un muerto. Exacto. La sangre.

Como cuando te quedas dormido de un lado, y te despiertas y no te responde el brazo, y te asustas y aleteas bobamente. Pues no es tan bobo, que aleteando es como activas el riego y consigues que la sangre vuelva a llegar.

Bobamente, así es como hace meses que aleteo. Como una boba. Intentado reactivar el flujo y el reflujo de las emociones. Pero nada.

Y nada vale: ni mi desesperación, ni mis bucles, ni mi bobo aleteo.
Nada vale si tú no lates, corazón.

jueves, 16 de abril de 2015

Dónde va a ser el fiestón?

T'imagino vora meu, cercant els meus racons. Olorant la meva pell desesperadament.

Recordo els teus petons calents, llargs, profunds, i deixo volar la meva ment creant situacions incertes, properes, futures, envoltades de necessitat i d'urgéncia.

Penso en les teves mans robustes i fortes, acariciant amb tendresa els meus pits, els teus dits jugant amb els meus mugrons, pincejant-los, turgents, erectes.

Tanco els ulls i començo a explorar-me, gairebé puc sentir el pes del teu cos sobre el meu, enfonsant-me al llit, sota teu, respirant la teva pell, menjan-te a petons mentre comences a perdre't entre les meves cames.

Estic tan calenta que fins i tot se m'han endurit les cuixes, separades, ansioses d'acollir-te.

Tinc tantes ganes de tu i del teu sexe que només de pensar-hi se'm contrau la feminitat.

I ho faig: et converteixo mentalment en els meus dits, viatjo per l'espai, més ben dit, et faig viatjar i et porto cap a mi.

Però no ets tu, si no jo que jugo a ser tu. I per això mano, i decideixo, i alhora m'enganyo i enganyo la meva sexualitat: ara l'acaricio, ara sembla que m'acosto i entro... Però no, només la tempto, la provoco, la incito, la humitejo excitant-la, fent-la creure que ets tu que hi haurà d'entrar d'un moment a l'altre.

M'ho fas tan bé... m'agrades tant...

I amb l'altre mà simulo els teus llavis: ara al coll, ara al pit, baixant pel ventre... Ben lliscants, lubricats pels meus llavis, cercant, seguint el camí cap els meus altres llavis.

Tots reunits al regne de Venus, uns jugant amb l'entre cuix, els altres rondant el clítoris com qui menja un caramel de sucre...
Quin festival!!

Ja fa estona que em tens boja, ni conscient d'on he anat a parar. Només sé que et sento dintre, i fora, i a sobre, i que el cor em batega a mil i que tota l'habitació fa olor a sexe.

I m'excito cada vegada més, cada vegada més humida, més mullada, més calenta...

Tinc la respiració tan accelerada que sento que si paro ara mateix em marejaré; però si no ho faig també.

I ho noto... ja ve, ja vens, ja em fas venir.

M'invaeix la calor, però no, no a mí, no tota jo; més aviat em quedo freda, se'm va refredant el cos, que envia esbojarrat i confós tota la calor al mateix lloc.

Déu meu, quin fred, quina calor, quins calfreds!

No puc parar, no puc deixar-te parar, necessito més, més ràpid, més fort! Crec que començo a trencar-me...

"Aaaaaaaaaahh!!!..."

Em trenco...
Encara continuo/continues una mica més, més poc a poc, més lentament, més suaument.

El clímax ha estat tan fort que encara romanc tancada, atrapan-te dins meu.

Poc a poc vas aconseguint deixar-te anar, i surts, i regalima... poc a poc se'm calma el cor, la respiració es realentitza i torno a la normalitat. M'agafa el riure, com sempre.

I gairebé sense adonar-me'n t'he deixat marxar i he tornat a ser jo, més tranquila, adormilada, sola a la meva habitació.

----------------

Sona: "Margot", Pereza.

jueves, 2 de abril de 2015

Sé que estás ahí...

No puc dormir.  És què no sé, no puc.

Et sento aquí, vora meu. És una bogeria, però et juro que et sento.

No paro de donar voltes al llit: cap a un cantó, cap a l'altre, boca amunt, de costat,... Fins i tot diria que faig quilometratge de tantes voltes que dono.

Ets aquí, ho sé, et noto, puc sentir-te.

Cada vegada que tanco els ulls, et sento xiuxiuejar-me a cau d'orella.
Però quan els obro, has desaparegut.

És desesperant!

Estic sola, joder, aquí sola. I no puc dormir per culpa teva... Deixa'm estar, cruel!

Penso: "concentra't, nena, concentra't. Compta fins a mil, o fins a un mil•lió, el que sigui... pero dorm!"

Em faràs parar boja, ho sé.

Intento fer-te fugir, no escoltar-te, no buscar-te més, però és quasi obsessiu ja...

Tanco els ulls..: hi ets. Els obro..: ja no hi ets.
Els torno a tancar..: aquí estàs; els torno a obrir...
-Te pillé! - PLAFFF!!!- Toma, hijo de puta!

---------------

Malditos mosquitos... a mí ja m'ha desvetllat el primer, prepareu-vos, gent!

https://youtu.be/m7s0BCjqzwI