Eres de quien te acuerdas cuando tienes miedo.

I jo em recordo de tu.
I crec que tu et recordes de mi.

Hi ha coses a la vida que et fan trontollar. Que et fan sentir que res no val la pena, que "total pa' qué".
Voldries amagar-te al llit, sota mil llençols que semblessin una cuiraça d'acer, de ciment, de quelcom inaccessible, aïllant, potser protector..?

La vida no és fàcil. El trajecte és ple d'obstacles, d'entrebancs, i proves. Moltes proves.

Jo no sé fer que sigui més fácil. No tinc el poder que fa que les coses s'arreglin i que el dolor i la por ja no existeixin.
Però sí que sé estar al teu costat quan em necessites. Sé acariciar-te, agafar-te de la mà i fer el camí junts.

No em facis fora, no m'allunyis. Si ens hem trobat, pots estar segur què és per algun motiu.
Quí sap? Potser jo t'he de recordar la dolçor, la tendresa, la màgia.
Quí sap? Potser tu m'has de recordar el pragmatisme, la crudedat, el realisme.

Quí ho sap, rei? Si jo només sé que m'abraces i se'm fon el mon.

-------

"No ho sé. Es que no en tinc ni idea!"

http://m.youtube.com/watch?v=TR3Vdo5etCQ

Tu mai no ho sabràs

Però et trobo tan a faltar, bonica...

A les nits, el llit se'm queda gran sense tu. Hi dono voltes, no puc dormir. Em recordo de la teva carona adormilada sobre el coixí, i m'hi abraço i m'imagino que ets tu. Sols que no em regala la caloreta suau i tendre que em donava el teu cos arramblat al meu...

Pasejo pel pis arrossegant les sabatilles, i rememoro els teus saltets descalços del bany a l'habitació en sortir de la dutxa.
Fins i tot quan cuino encara et veig recolzada al marc de la porta, mirant-me, somrient.

Hi ha dies que, de sobte, sento l'esclat del teu riure. I em giro esperançat de trobar-te, tot i que ja sé què és una altra juguesca de la meva ment.

Penso molt en tu.. tinc converses llarguíssimes sentat al sofà amb el teu record. Veiem pelis antigues, d'aquelles que t'agradaven tant. I també alguna de por, que així aprofito i m'abraces quan hi ha alguna escena esgarrifosa.
Sobint em quedo adormit just pel final, i quan em desperto... "quan tu hi eres, era jo qui et despertava i et duia al llit en braços".

I no tinc temps per res: la feina m'engoleix com un forat negre, la lliga és gairebé una obligació (i això que abans em servia d via d'escapament),  sento que m'he d'obligar a tenir cada moment ocupat amb el que sigui, m'organitzo els caps de setmana de manera que quasi no puc ni descansar... i tot per a què? Per no pensar-te, no sentir la teva veu dolça a cau d'orella, no olorar la teva pell i sentir que sóc a casa.

Per què? Per què no puc? Per què no sóc capaç d'oblidar-te? I alhora... per què cony no sóc capaç d'anar a buscar-te..?

------

- La echo de menos- dijo al fín.
- Y entonces... ¿por qué no la llamas?
- No puedo... no puedo. ¡No puedo!- se cubrió la cara con las manos y dió por terminada la conversación.

Y así van las cosas

Et prometo no fer-te mal.
Et prometo no enganyar-te, ni ocultar-te res.
Que estaré sempre que em necessitis, i quan no, també.
Que pots confiar en mi.

Et prometo no dormir-nos mai
sense dir abans "t'estimo".
I despertar-me i abraçar-te
quan tinguis un malson.

Et prometo... et prometo... oye,
¿follamos y hablamos luego?

Pero da igual.

Y sí. Sí que lo esperaba.
Por como me mirabas, por la complicidad, por lo bien que nos entendiamos y por la magia.
Lo esperaba.

Sobretodo por la magia.

De mi lista de cosas que no entiendo (II)

-Tu?!
Silenci.
-Aina, ho sento molt.
Silenci.
Llàgrimes.
-No m'ho crec -més llàgrimes-. Però ja no m'importa.